Els seus directors artístics, Ana Vallés i Baltasar Patiño, funden la companyia l'any 1986 a Compostel·la, on també són promotors d'espais d'exhibició per a la creació contemporània:
El 1993 i fins al 2008 creen i gestionen el Teatro Galán , espai destinat a la programació i difusió del teatre i la dansa contemporanis a Galícia. Entre 1993 i 2005 el Teatre Galán va ser destinat a la programació i creació, amb més 1.300 actuacions realitzades. I del 2005 al 2008 es destina únicament a la creació i residències artístiques
Del 1995 al 2007 impulsen el Festival Internacional de Dansa en espais urbans A Pé de Pedra.
El 2017 creen un espai impermanent d'exhibició, la saLa Montiel , independent de pressupostos i normatives oficials.
Han posat en escena més de 30 espectacles, incomptables performances, i propostes en formant concert, amb què ha aconseguit més de vint premis i mencions a diferents punts d'Espanya i Europa.
Els espectacles de Matarile i Ana Vallés s'han presentat a ciutats d'altres països com: Boston, Belgrad, París, Novisad, Porto, Leipzig, Bolonya, Dresden, Edimburg, Almada, Bayonne, Bucarest, Rennes, Dinan, Douardenez, Lanester, Brasília , Tavira, Varsòvia, Viana do Castelo, Cluj-Napoca, Timisoara.
TEATRE, DANSA, PERFORMANCE
Petit i Mitjà FORMAT
#NousLlenguatgesEscènics
#multidisciplinar
#teatre #dansa #música
Al principi va ser el caos.
Després, amb Celeste i Claudia, C i C, van arribar les temptacions.
El (re)coneixement de Celeste i la fantasia de Claudia.
Diu Roy Andersson que el pla general, l'espai que envolta una persona, en diu més que la seva pròpia cara.
Com considerarem aquí el cos, com a primer pla que acompanya la cara i conforma el prejudici d'un estereotip? O com a part del pla general que defineix una manera d'estar i habitar?
El diable passejant-se amb bicicleta pels carrers buits, com a àngel custodi sense cos per acompanyar.
L'errant que s'equivoca i l'errant que vaga sense sentit.
Reunir Claudia i Celeste és com convocar l'àngel i el dimoni, sense intentar definir qui és què, qui és qui, o en quin moment són intercanviables.
Una coproducció de Matarile amb AGADIC i Xunta de Galicia. Col·laboren Concello de Santiago i Ártika de Vigo.
TEATRO, DANSA, PERFORMANCE
Sala gran FORMAT
#NousLlenguatgesEscènics
#multidisciplinar
#teatre #dansa #música
ESTRENA GENER 2022 - Teatro María Guerrero
Que algú encengui la llum. Que ningú dormi.
Al que hem anomenat espai li hem posat límits. Però no hi ha límits a la llum.
Sense caure en l'optimisme impenitent de Zizek ni picar-nos alegrement pensant que el mal ens fa millors, és possible almenys una transfiguració, un alterar-se (convertir-se en un altre), prendre distància i mostrar la veritable cara, el veritable rostre?
Inloca, lliurement del llatí: llocs on.
I tot plegat, inloca: no boja. Un adjectiu inventat per negar la bogeria (mai boja?) El que no suposaria corda, i encara menys, raonable.
La decisió d'entrar a llocs, de franquejar una porta, d'esquinçar el paraigua que ens protegeix del caos. La temptació insatisfeta, el desig perpetu. No hi ha els límits, no s'arriba a cap lloc o estat. Entrem, però no arribem.
El diablo en la playa
Llucifer, el portador de la llum. L'àngel més bell del cel que, per desafiar el poder creador de Déu, és condemnat. L'àngel caigut.
El paraigua de Deleuze
La lluita contra el caos. Davant el que la ciència i la filosofia creen un paraigua protector, mentre que l'art obre esquerdes, fissures per les quals es filtren el caos i la llum.
a habitació de Tarkovski
La llum com a espai, creadora d'atmosferes, temperatures, aparicions o llunyania. La llum per habitar o difuminar. Les relacions fantasmals.
El ventre de la vella
La capacitat de crear. Des d'un ventre, des d'un cap, des d'una sensibilitat, dels quals no se n'espera res de nou. Un lloc des del qual és possible plantejar-se preguntes i, potser, temptejar alguna resposta. El gran regal, una epifania.
El trasllat del cadàver
On portar-ho, quin espai trobar per a les nostres ruïnes, les ruïnes de la vella Europa que, com diu Agamben a Quan la casa es crema, els hem posat tants pegats i els hem donat tantes capes de pintura, que semblen intactes.
La forma del cervell
A partir d´Europa té la forma del meu cervell, de Cartarescu. El pensar compartit. Però també una sensació generalitzada d'acabament, de final d'una civilització (l'últim dels axiomes de Steiner per definir la idea d'Europa).